Estic segur que tots heu experimentat la sensació de benestar i escalfor quen després d’un temps menys o més llarg tornes a casa. Ja fa dos dies tres dies que hem arribat a Ouagadougou i la veritat es que com cada vegada que comencen aquest tipus de viatges, per mi no es possible aturar-se ni dedicar temps a analitzar cap tipus de situacions ni emocions. Es quelcom que ja estem acostumats ja que son mil i un asumptes que s’han d’adaptar i ajustar fins que l’equip está a punt i al màxim rendiment. Vist desde el desconeixement que tinc de la professió musical imagino que es com una orquestra en la que els instruments s’han d’ajustar i afinar fins aconseguir un so agradable als nostres oides. Aixó es el que avui ha començat a succeir amb el equip mèdic i el que ens permet que obrir el cor a viure de manera intensa totes i cadscuna de les situacions cotidianes que experimentem. Tots els que algun cop heu llegit alguna de les parrafades que escric quan estic a Burkina, sabeu que es un lloc que estimo i m’agrada, peró cada cop tinc mes la sensació que quan sòc aquí torno a casa. En un moment del dia, en el que m’estava movent per el carrer, he vist un grup d’homes que pasaven l’estona jugant amb un magnific i enorme tauler de fusta. Era el clàssic joc de dames de tota la vida. Sota l’hombra d’una teulada metálica al aixopluc de la alta temperatura, uns 6 homes envoltaven el enorme tauler i dos d’ells bellugaven les fitxes amb les seves mans a una velocitat que em feia impossible pensar ni tan sols quina fitxa voldria moure jo per poder guanyar la partida. Un cop aturat prop d’ells (la veritat es que el disseny i dimensions del tauler m’ha agradat moltíssim), amb la màxima naturalitat un d’ells s’ha mogut del banc de fusta ple de pols en el que estava sentat per deixarme un forat on tacar el meu ja maltractat pantaló. M’han convidat a jugar, i obviament després de analitzar el risc evident de fer el ridicul i perdre la partida de manera clara i contundent, he rebutxat l’oferiment per gaudir del joc asegut en aquell banc. He pasat uns minuts admirant la rapidesa de moviments i per tant, la rapidesa mental d’aquells homes… tot i que també pensava que potser després de jugar hores i hores ja tenien els automatismes necesaris per jugar gairebé de memòria. De sobte, m’he aixecat sense dir res i he marxat d’alli d’una manera diriem que podriem dir que fregava la mala educació, i he continuat caminant fins a una botiga propera on he comprat una beguda fresca. Amb pas decidit, he tornat al troç de banc i he observat que ja no hi havia pols perque el meu pantalon s’havia encarregat de neteixarla feia una estona. amb la meva mirada fixe al tauler he notat de refiló 12 ulls clavats en mi, tot i que els cuatre ulls dels dos jugadors ni tan sols s’han inmutat i han continuat clavats i concentrats en el joc. El silenci era molt tangible, fins que he colocat amb força i decisió una Fanta en els laterals del tauler al mateix temps que amb contundència i volum deia: Cest pour le Champió! Al acabar la frase els ulls dels jugadors han deixat de mirar al tauler i s’han creuat amb els meus. El silenci s’ha trencat amb els crits i rialles dels demes homes. Jo tan sols he dit: Alé Alé! com si rés hagués passat i els seus ulls han tornat ràpidament a la partida amb quelcom més de concentració que abans de la meva aparició. Ara ja no eren 8 homes sino 9. Havia tornat a casa. Es una sensació agradable saber que mai estic fora de casa meva. Sòc afortunat, tinc dues cases i mai tinc la sensació que soc fora d’elles. Sempre fa angoixa deixar-les quan marxes, pero ho compensa el saber que tornes a casa. Potser es un xic liós d’entendre, però es així. Quan marxo, sempre deixo gent que estimo, pero sempre tinc gent que estimo quan arribo. Què bonic es tornar a casa! Del diari personal d’en David Armadà – director de emsimision
